Julián Álvarez va regalar a Messi dos partits més i què dos partits, una semifinal i una possible final. Leo tindrà l’adeu grandiloqüent que mereixia, amb magnificència. Perquè Julián, el davanter més cobejat de l’estiu, li va regalar al Mundial un dels partits més emotius que hi ha en aquesta competició. El que li faltava a més al deu de l’albiceleste que ja ha guanyat una Copa Amèrica a Maracaná i ha aixecat la Copa del Món a Qatar: poder jugar contra Anglaterra, quaranta anys després de Maradona en l’Asteca.
Argentina, víctima de la seva pròpia desídia, necessita un gol per l’escaire en la pròrroga del davanter més cobejat per eliminar una Suïssa que acaba amb deu
Julián Álvarez va regalar a Messi dos partits més i què dos partits, una semifinal i una possible final. Leo tindrà l’adeu grandiloqüent que mereixia, amb magnificència. Perquè Julián, el davanter més cobejat de l’estiu, li va regalar al Mundial un dels partits més emotius que hi ha en aquesta competició. El que li faltava a més al deu de l’albiceleste que ja ha guanyat una Copa Amèrica a Maracaná i ha aixecat la Copa del Món a Qatar: poder jugar contra Anglaterra, quaranta anys després de Maradona en l’Asteca.
Messi tindrà gran un colofó. L’Argentina va guanyar finalment 3-1, ja que Lautaro va arrodonir el marcador, però va patir per la seva pròpia desídia durant massa minuts en uns quarts de final que lluny d’apaivagar-les continuarà abonant les teories conspiranoiques de favoritismes cap a l’albiceleste, que va veure com Suïssa es quedava amb un jugador menys sol tres minuts després d’aconseguir empatar.
“I ja ho veus, el que no salta és un anglès!”. No havia començat a rodar la pilota a Arrowhead, la casa dels Chiefs de Kansas, i l’afició argentina el tenia claríssim. Ja només importava trobar-se amb Anglaterra en les semifinals. El partit de Suïssa era una excusa, un tràmit que calia superar sí o sí, com fos.
Era fins i tot lògic que els ulls se n’anessin a aquell gran clàssic. Només feia una hora i mitja que els Three Lions havien segellat el seu bitllet i la boca es feia aigües pensant en el morbo i el gran premi del passi de la final.
Potser aquell horitzó va fer que el que estava passant en la gespa tingués gust de poc. Del que no hi ha dubte és que l’Argentina va decidir, després de dues creus contra seleccions africanes molt exigents, guardar forces per al que queda. El que va ser encara més evident després del gol matiner de MacAllister, a la sortida d’un córner botat per Messi, en la seva onzena assistència en els Mundials, més que ningú.
El deu de l’albiceleste és el que tot l’encén en la seva selecció però també en l’ambient. La primera vegada que va tocar la pilota hi va haver un terrabastall i només va ser per llançar per la banda la carrera de Nahuel. La segona va posar dreta la gent quan va trobar per dins MacAllister i el migcampista del Liverpool va provar el xut, que va rebotar en un defensa i se’n va anar a córner. I, després d’aquell córner, un altre.
La quarta vegada que Messi va intervenir, doncs, ja va ser decisiu. Va enroscar des de la cantonada i al primer pal MacAllister va saltar més que Sow i Embolo per rematar de cap superant per dalt Kobel. La determinació amb què es va elevar el menut medi, que només fa 1,76 metres, parla de la passió i la convicció que li posa l’Argentina al seu futbol. A la banqueta Walter Samuel, l’encàrrec de les jugades d’estratègia, es va emportar un parell de carícies al clatell d’aprovació. No era per a menys ja que la pilota parada ja els va donar resultat dues vegades en la pròrroga contra Cap Verd.
El problema de veure’s per davant al marcador tan aviat i de tenir tantes ganes de citar-se amb Anglaterra va ser que l’Argentina gairebé s’oblida de jugar contra Suïssa. O sense el gairebé. Perquè a partir de llavors el partit va ser deixar passar els minuts sense dissimulació. Parets, que habitualment reparteix ràpid, tocava la pilota sis vegades abans de passar-lo. Tot es feia lent, pesat, pla i avorrit.
Al principi Suïssa era tímida. Però a poc a poc es va anar animant veient que l’Argentina li deixava tot el pes, que amb prou feines proposava. Van ser Ndoye i Embolo els dos més revoltosos. L’extrem, des de l’esquerra, va activar el davanter, que, molestat per Lisandro, no va poder superar la sortida valenta del Dibu Martínez.
Tot es va aguditzar més després del descans. Els de Scaloni continuaven hibernant i Suïssa va decidir que ho havia d’aprofitar. Lisandro, tirant-se a terra, va evitar que el porter hagués d’intervenir. Però al Dibu no li va quedar més remei que començar a salvar ocasions per les facilitats que donava el seu equip, al que els helvètics se li va pujar a la barba descaradament. Embolo de cap, Sow també amb la testa i Xhaka amb l’esquerrana… Tots s’atrevien. I de tant anunciar-se, va arribar l’empat perquè ningú no li va posar remei. Ndoye va fer una paret amb Ricardo Rodríguez per entrar en l’àrea i batre per sota de les cames el Dibu. Va semblar senzillíssim.
L’Argentina estava en un embolic però llavors va arribar el bassal en el qual es va ficar l’àrbitre. N’hi va ensenyar una de groga a Paredes per una falta a Embolo però resulta que no havia existit tal contacte. El VAR li va trucar i, davant “la clara simulació”, va haver d’apel·lar a un error d’identificació per canviar la cartolina de bàndol, expulsar a Embolo que ja tenia una de groga i deixar a Suïssa amb un jugador menys. Només havien passat tres minuts des de l’1-1. I Zakaria havia d’emportar-se Embolo, que va passar de la indignació a les llàgrimes quan marxava.
Contra deu, van entrar Lautaro, Nico González i Montiel per donar més empenta. Però l’albiceleste no va poder sacsejar-se aquell ritme de trans trán que s’havia autoimposat, fins al punt que la seva millor ocasió va ser… en un altre córner de Messi, que Lisandro va rematar de plàstica tisora. Kobel es va lluir per portar el partit a la pròrroga, on l’Argentina va continuar igual d’inoperant i impotent. Ocasions clares, poques o cap. I per això, Scaloni va ficar a un tercer nou, el Flaco López, però va ser el davanter que portava jugant des de l’inici, Julián, que encara no havia aparegut en el Mundial, el que va decidir amb una fenomenal rosca que es va colar per l’escaire mateix. Un golàs que val unes semifinals. Un regal per a Messi el dia que no va marcar.
Deportes
